Falacias: ¿Sin ellas no hay soluciones? (Reflexión Personal)

Las falacias pueden entenderse como falsos razonamientos, engaños o manipulaciones del lenguaje. Además, son muy comunes en la especie humana. Pero, ¿cumplen algún papel dentro de nuestra sociedad? Si no lo hacen, ¿por qué las mantenemos?

Entendamos que en una época como la que vivimos es necesaria la innovación interdisciplinar y la búsqueda de nuevas soluciones en todos  los ámbitos: tecnológico, ético, médico… Pero vayamos más allá y veamos que para que todas estas disciplinas adquieran cierta solidez y puedan conseguir un auge es necesario el intercambio de ideas entre ellas, es decir, no basta con conseguir buenas soluciones a nuestras enfermedades si luego tenemos políticos que no dan importancia a la salud de la sociedad y no permiten que estas se desarrollen.

Por tanto, ¿qué ocurre cuando el lenguaje está lleno de falacias? No hay comunicación veraz, lo que interfiere en las relaciones entre los diferentes aspectos y campos disciplinares.

Por otra parte, cabe remarcar que las falacias proliferan especialmente en el ámbito de la política y el mundo empresarial. De hecho, un político o un empresario deben saber moverse sobre una tierra resbaladiza y llena de minas y ser capaces de desmontar estas falacias para dejar paso a la búsqueda de la verdad y del bien común.

Preguntémonos por qué tienen tanto éxito las series sobre abogados. La necesidad de encontrar las pruebas, demostrarlas con sólidos argumentos, la importancia de hacer ver a un juez las falacias de los acusados, de saber desmontarlas, de plantear preguntas para comprobar la veracidad de lo que nos dicen… Tal vez tengan el mismo éxito en la vida real. Sin embargo, para impedir que seamos engañados por ellas, se necesita la familiaridad con estos errores y la habilidad para identificarlos y analizarlos.

Por eso es necesario que conozcamos los tipos de falacias que hay y que sepamos identificarlas a través del diálogo. Porque, a mi juicio, aunque haya situaciones en que seamos  nosotros los que podemos manipular nuestro mensaje, tenemos que estar siempre preparados para poder segregarlas de nuestro lenguaje, porque, si recordamos, la condición inicial para establecer un diálogo (que volviendo al inicio de nuestra redacción permita las influencias e interferencias disciplinares) es la voluntad de búsqueda de la verdad, por lo que si no es nuestra intención será bastante difícil llegar a soluciones adecuadas al desarrollo que tanto estamos intentando conseguir.

I séiem junts.

Feia calor. Però no d'eixa calor que atabala i no deixa viure, sinó més aviat d'aquella altra que fa que l'única cosa que desitges per moment siga l'aigua. La mar, els rius. L'herba fresca i verda sota tu, oblidat que t'acolorirà els texans i la mare et bonegarà, aïllat de qualsevol tipus de bestiola que s'enfile a les teues cames.

El cas és que passejàvem. Però no era un passeig d'aquells que es fan en estiu més aïna per baixar la panxa, que diuen les àvies, sinó que gaudíem del nostre passeig. Sentia com els nostres dits, encargolats els uns amb els altres, es fregaven i em comunicaven tota la tendresa i fragilitat d'aquell rostre bell que ara tenia al costat.

L'aire m'acaronava els cabells. Els teus es deixaven portar més. Onejaven al vent, tractant d'eixugar-se per complet.

Però no volíem caminar. No volíem seure junts. I tanmateix, séiem junts. L'única cosa que volíem era ficar-nos junts al llit.

¿Qué relación puede haber entre la Humanización y el sentido de la vida? (Reflex. personal)

El ser humano es un ser complejo, en gran parte porque toma consciencia de su mundo y esto, a su vez, lo lleva a la necesidad de saber cómo tiene lugar su propio proceso cognitivo. 

Homo sapiens sapiens es el resultado de muchos años de evolución. De evolución no simplemente biológica, porque, a diferencia de como ocurre con las otras especies, en el hombre junto con la información genética confluye otro tipo de información: la cultura. Por tanto, podemos afirmar que somos el resultado de dos procesos muy relacionados: la Hominización, que hace referencia a los cambios corporales, y la Humanización, que va más allá de la dotación exclusivamente genética.

Hacer una relación con la Hominización es científicamente sencillo: nuestro sentido último reside en nuestras neuronas, fruto del proceso de encefalización. Ahora bien, ¿qué entendemos por sentido de la vida? No olvidemos que el ser humano pertenece como a especie natural a la vida terrestre y, yendo más allá, al cosmos, cuyo sentido último se nos escapa. 

Visto desde un punto antropológico, la cultura es aquello que da sentido a nuestras vidas. A nuestros receptores biológicos llegan infinidad de datos que nuestro cerebro procesa y automáticamente insiere en nuestros esquemas culturales. Está claro que hablamos del sentido de la vida como individuo, pues ¿cuál es el sentido de los sapiens sapiens?, ¿hacia dónde nos conduce la evolución?

Por otra parte, cabe tener en cuenta que cada grupo social dará su propio enfoque para que los individuos busquen y encuentren su sentido ante la vida, pero sobre todo este orientará su conducta. Por ejemplo, el sentido de la mujer en la cultura africana no será en absoluto parecida a la concepción europea.

Pero retomando el tema de la cultura, recordemos que podemos entenderla como el conjunto de soluciones que todos los grupos humanos, a lo largo de la historia, han ido dando a unos mismos problemas universales. Todas las realizaciones del ser humano en el campo de la ciencia, el arte, la filosofía, la literatura e incluso la guerra pueden considerarse como cultura y, además, están encaminadas a la búsqueda del bien social y el pleno desarrollo humano, por tanto, a mejorar nuestra forma de vida para poder llegar a conseguir la felicidad, que no es otra cosa que el fin último del sentido de la vida.  

Be strong.

Mai no creia que no sabria expressar el que sent amb la màgia de l'escriptura. Un punt en les nostres vides, tal volta un punt i final. Ací mor tot, tot excepte allò que ja no ens poden llevar. I sincerament, sols puc sentir un mar de sentiments confosos al qual vessen les meues llàgrimes, que s'esmunyeixen a llarg del meu rostre acusat pel cansanci i la tristesa. Tot i que no ets amb mi, jo seré amb tu. Tot i el que m'has fet. Decebut per una banda, decaigut per l'altra, i realment no puc amb la meua ànima. No sé ja què paga la pena i què no. Silenci. Els  meus ulls s'humitegen i suspire fortament. No. No vull, però les coses són així. No puc continuar escrivint i ací estic, tractant de no tornar-me'n al llit. De fons, Be strong. I és que no m'ho puc explicar, hòstia, i açò no deu ser bo: em fa mal tot, no tinc gana, no dorm... Ja no sé ni com no m'he deshidratat abans. 

Eixa sensació de voler acabar amb tot i desaparéixer d'una vegada per sempre. 

Sols sé que no en sé cap cosa. (Reflex. personal)

En primer lloc, he triat aquest tema perquè em va cridar moltíssim l'atenció, ja que mai m'havia parat a entendre la diferència entre el Sofos i el filòsof. D'altra banda, en llegir el continguts de Filosofia de nou m'he adonat de les múltiples interpretacions o matisos que podem fer d'aquestes poques paraules. Probablement no comprengui la intenció amb què es van pronunciar, però s'hauria d'analitzar profundament el seu significat.

Cal saber que a classe ens van dir que aquesta afirmació s'atribuïa a Sòcrates, considerat el pare de la Filosofia. No obstant això, i malgrat haver estat considerat el major Sofos en la seva època (havent-ho demostrat així en els seus "desafiaments" amb els més erudits de tota Grècia), Sòcrates es va concebre com un gran ignorant. Aquesta actitud, d'humilitat, és un dels factors que donen un gir a la concepció filosòfica.

Però, ¿és realment humilitat de cor? Sabem que la supèrbia és un dels defectes més odiats en la nostra societat i per això en certes ocasions preferim pecar de modestos que no de "sobrats". No obstant això, hi ha certs límits entre aquesta "falsa modèstia" i la hipocresia.

Aparentment la frase és esplèndida, però també perquè utilitza un llenguatge bastant bell, que probablement eclipsi seva profunditat. És a dir, inicialment un podria quedar-se amb l'estètica de la paradoxa sense indagar més enllà d'allò "poètic".

Tornant al tema de la supèrbia i la modèstia, pense que Sòcrates intentava simular una ignorància que en realitat no tenia. El tenien com el més savi de tots, perquè així era. Per molt que s'esforcés, no va aconseguir (almenys al meu parer) demostrar humilitat sinó tot el contrari, falsedat. Perquè llavors, si tan ignorant es creia, per què es molestava en entrevistar-se amb els savis per demostrar, a més amb ironia, que no sabien res?

Era simplement com insecte per al bestiar, que blasonaba de dubtar de tot. No obstant això, deia Descartes, "el que dubta de moltes coses no és més savi que el que mai ha pensat en elles".

Una altra prova de la intel · ligència del pensador és precisament aquesta actitud humil. M'explique: Després dels desafiaments amb aquells que estaven considerats els millors pensadors i erudits de l'època, Sòcrates sempre guanyava. El seu oponent, en canvi, reconeixia a Sòcrates la seva superioritat pel que fa a la saviesa. Això sí comporta una veritable actitud d'humilitat. Sòcrates, per contra, es limitava a negar-ho, a dubtar d'això. Si, com ell deia, hagués gaudit d'aquesta ignorància, què dubte hi hagués hagut que quan l'haguessin començat a allargar hagués assentit i fet ostentació d'això (tot i que un veritable savi s'adonaria que no sap res en absolut exclusivament amb sondejar i escoltar les seves respostes).

Com va pronunciar Confuci en el seu moment: "Saber que se sap allò que se sap i que no se sap allò que no se sap, heus aquí el veritable saber".

Relacionant-lo amb la meva vida, podria dir que tots vivim situacions gairebé habitualment molt semblants. Posarem un exemple que aclarirà millor: el dia de l'examen, en trobar tots els alumnes en classe, es distingeixen bàsicament dues idees: "no he estudiat gens , vaig a suspendre, no sé cap cosa" i "jo m'ho sé tot, ja veureu ". Potser el primer no hagi estudiat res, però no per això no sabrà res. Si aquest hagués estudiat i, potser per fer sentir millor als seus companys, ho negués estaria pecant d'aquesta falsa modèstia a què em referia. No obstant això, la segona posició sí que demostrarà uns aires presumptuosos que li poden passar molt mal partit. Tots sabem què pot passar, és a dir, que no "ho sàpiga tot" i siga recriminat per això o que patesca un rebuig per la seva vanitat innecessària.

Jo personalment sóc conscient dels meus milions de limitacions. No obstant això, no dubte de tot. Per descomptat que desconeixem infinitat de coses i que cada dia aprenem alguna cosa nova, però tampoc estaria bé dir que no sabem res. Perquè seria dir que som irracionals i, al meu parer, comprendria una postura més aviat hipòcrita. Preguntes per tot, respostes de ben poc, però no per cap cosa.

Per això, en oposició a tots aquells que dubten de qualsevol cosa que fan, però sense la menor apreciació d'immodèstia, no em reprimesc d'expressar el meu propi exercici de la llibertat que ens atorga la pròpia Filosofia en dir que jo, almenys, sí que sé que sé alguna cosa.

Fortes punyalades em fan remoure al llit.

Llavors me’n penedisc, però per un sol instant, i plore, i desitge fervorosament la mort. No ho hauria d’haver permés. Li hauria d’haver dit que no. Al meu interior pensaments, records... La raó enfrontada a la passió. Per què? Sí és alguna cosa natural. Sí, però... No puc deixar la ment en blanc, no encara. Consells i dites ressonen a la meua ment i es confonen amb... Hem anat massa de pressa. I si no m’estima? Tot d’una perd el control. Li concedisc el dret, i ell l’agafa. Puc sentir com el seu candent alè toca la meua pell. Em deixe fer a poc a poc. El seus esbufecs no fan sinó altra cosa que desfer, sense cap cosa que puguen aturar-los, els meus cabells. M’ajupisc encara més, baix el fred cobertor. L’únic soroll tangible: els meus panteixos. El cor se m’ix del pit i més aviat dóna colps que no pas batega. Sembla que es la fi, no hi ha res a fer. Tanmateix, no m’acoquine. Tot al contrari: sembla que fins i tot em fa fruir.

Fortes punyalades em fan remoure al llit. 

No te m'apropes tant.

-           No te m’apropes tant – et xiuxiuege a cau d’orella.

-          Què groller! Com t’atreveixes?

-          No te m’apropes tant, que si ho fas t’hauré de besar.

Llavors fas una petita ganyota. Tractes d’evitar que et veja somriure, però sé que realment l’única cosa que vols és estimar-me. Estimar-me  ferventment.

-         Clara – tracte d’articular amb una veu feble –. Clara.

-          Jo també – em respons.

No saps com em fas de feliç. Et mire i somnie. T’estime. No ho puc amagar: n’estic bojament enamorat.

-          Llavors...

-          Sí, tingues-ho per segur.

Amb gran esforç m’acoste una mica més a tu i veig que inclines el teu blanc i perfecte vult, com si als teus llavis estigués escrit <<besa’m>>. I què creus, que no vaig a fer-ho? Seguisc apropant-me, gairebé  pam i mig entre nosaltres, de manera que fins i tot puc sentir el teu alè càlid esborronant la meua pell, acaronant els meus pensaments.

I si he d’ésser sincer, no sé ni tan sols on estic. Sols escolte el teu batec de fons i el meu que s’hi superposa, bombejant cada vegada més ràpid, més fort. Sembla que va a eixir-se-me’n del pit, però deu ser normal. Prenc una profunda ventada i tracte de calmar, inútilment, els meus nervis. Alce la vista i què és el que veig: una completa noia estúpida que m’ha anat convertint en el que ara sóc i per la qual donaria la vida. 

De fons, gespa humida, freda. No ho pense més i deixe que els nostres sentiments es fonen en un ardent gest d’amor que fa que acabem redolant pel terra fresc. No sé si t’ho he dit, però t’estime.