Feia calor. Però no d'eixa calor que atabala i no deixa viure, sinó més aviat d'aquella altra que fa que l'única cosa que desitges per moment siga l'aigua. La mar, els rius. L'herba fresca i verda sota tu, oblidat que t'acolorirà els texans i la mare et bonegarà, aïllat de qualsevol tipus de bestiola que s'enfile a les teues cames.
El cas és que passejàvem. Però no era un passeig d'aquells que es fan en estiu més aïna per baixar la panxa, que diuen les àvies, sinó que gaudíem del nostre passeig. Sentia com els nostres dits, encargolats els uns amb els altres, es fregaven i em comunicaven tota la tendresa i fragilitat d'aquell rostre bell que ara tenia al costat.
L'aire m'acaronava els cabells. Els teus es deixaven portar més. Onejaven al vent, tractant d'eixugar-se per complet.
Però no volíem caminar. No volíem seure junts. I tanmateix, séiem junts. L'única cosa que volíem era ficar-nos junts al llit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario