Llavors me’n
penedisc, però per un sol instant, i plore, i desitge fervorosament la mort. No
ho hauria d’haver permés. Li hauria d’haver dit que no. Al meu interior pensaments,
records... La raó enfrontada a la passió. Per què? Sí és alguna cosa natural.
Sí, però... No puc deixar la ment en blanc, no encara. Consells i dites
ressonen a la meua ment i es confonen amb... Hem anat massa de pressa. I si no
m’estima? Tot d’una perd el control. Li concedisc el dret, i ell l’agafa. Puc
sentir com el seu candent alè toca la meua pell. Em deixe fer a poc a poc. El
seus esbufecs no fan sinó altra cosa que desfer, sense cap cosa que puguen
aturar-los, els meus cabells. M’ajupisc encara més, baix el fred cobertor.
L’únic soroll tangible: els meus panteixos. El cor se m’ix del pit i més aviat
dóna colps que no pas batega. Sembla que es la fi, no hi ha res a fer. Tanmateix,
no m’acoquine. Tot al contrari: sembla que fins i tot em fa fruir.
Fortes punyalades
em fan remoure al llit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario