No te m'apropes tant.

-           No te m’apropes tant – et xiuxiuege a cau d’orella.

-          Què groller! Com t’atreveixes?

-          No te m’apropes tant, que si ho fas t’hauré de besar.

Llavors fas una petita ganyota. Tractes d’evitar que et veja somriure, però sé que realment l’única cosa que vols és estimar-me. Estimar-me  ferventment.

-         Clara – tracte d’articular amb una veu feble –. Clara.

-          Jo també – em respons.

No saps com em fas de feliç. Et mire i somnie. T’estime. No ho puc amagar: n’estic bojament enamorat.

-          Llavors...

-          Sí, tingues-ho per segur.

Amb gran esforç m’acoste una mica més a tu i veig que inclines el teu blanc i perfecte vult, com si als teus llavis estigués escrit <<besa’m>>. I què creus, que no vaig a fer-ho? Seguisc apropant-me, gairebé  pam i mig entre nosaltres, de manera que fins i tot puc sentir el teu alè càlid esborronant la meua pell, acaronant els meus pensaments.

I si he d’ésser sincer, no sé ni tan sols on estic. Sols escolte el teu batec de fons i el meu que s’hi superposa, bombejant cada vegada més ràpid, més fort. Sembla que va a eixir-se-me’n del pit, però deu ser normal. Prenc una profunda ventada i tracte de calmar, inútilment, els meus nervis. Alce la vista i què és el que veig: una completa noia estúpida que m’ha anat convertint en el que ara sóc i per la qual donaria la vida. 

De fons, gespa humida, freda. No ho pense més i deixe que els nostres sentiments es fonen en un ardent gest d’amor que fa que acabem redolant pel terra fresc. No sé si t’ho he dit, però t’estime.