En primer lloc, he triat aquest tema perquè em va cridar moltíssim l'atenció, ja que mai m'havia parat a entendre la diferència entre el Sofos i el filòsof. D'altra banda, en llegir el continguts de Filosofia de nou m'he adonat de les múltiples interpretacions o matisos que podem fer d'aquestes poques paraules. Probablement no comprengui la intenció amb què es van pronunciar, però s'hauria d'analitzar profundament el seu significat.
Cal saber que a classe ens van dir que aquesta afirmació s'atribuïa a Sòcrates, considerat el pare de la Filosofia. No obstant això, i malgrat haver estat considerat el major Sofos en la seva època (havent-ho demostrat així en els seus "desafiaments" amb els més erudits de tota Grècia), Sòcrates es va concebre com un gran ignorant. Aquesta actitud, d'humilitat, és un dels factors que donen un gir a la concepció filosòfica.
Però, ¿és realment humilitat de cor? Sabem que la supèrbia és un dels defectes més odiats en la nostra societat i per això en certes ocasions preferim pecar de modestos que no de "sobrats". No obstant això, hi ha certs límits entre aquesta "falsa modèstia" i la hipocresia.
Aparentment la frase és esplèndida, però també perquè utilitza un llenguatge bastant bell, que probablement eclipsi seva profunditat. És a dir, inicialment un podria quedar-se amb l'estètica de la paradoxa sense indagar més enllà d'allò "poètic".
Tornant al tema de la supèrbia i la modèstia, pense que Sòcrates intentava simular una ignorància que en realitat no tenia. El tenien com el més savi de tots, perquè així era. Per molt que s'esforcés, no va aconseguir (almenys al meu parer) demostrar humilitat sinó tot el contrari, falsedat. Perquè llavors, si tan ignorant es creia, per què es molestava en entrevistar-se amb els savis per demostrar, a més amb ironia, que no sabien res?
Era simplement com insecte per al bestiar, que blasonaba de dubtar de tot. No obstant això, deia Descartes, "el que dubta de moltes coses no és més savi que el que mai ha pensat en elles".
Una altra prova de la intel · ligència del pensador és precisament aquesta actitud humil. M'explique: Després dels desafiaments amb aquells que estaven considerats els millors pensadors i erudits de l'època, Sòcrates sempre guanyava. El seu oponent, en canvi, reconeixia a Sòcrates la seva superioritat pel que fa a la saviesa. Això sí comporta una veritable actitud d'humilitat. Sòcrates, per contra, es limitava a negar-ho, a dubtar d'això. Si, com ell deia, hagués gaudit d'aquesta ignorància, què dubte hi hagués hagut que quan l'haguessin començat a allargar hagués assentit i fet ostentació d'això (tot i que un veritable savi s'adonaria que no sap res en absolut exclusivament amb sondejar i escoltar les seves respostes).
Com va pronunciar Confuci en el seu moment: "Saber que se sap allò que se sap i que no se sap allò que no se sap, heus aquí el veritable saber".
Relacionant-lo amb la meva vida, podria dir que tots vivim situacions gairebé habitualment molt semblants. Posarem un exemple que aclarirà millor: el dia de l'examen, en trobar tots els alumnes en classe, es distingeixen bàsicament dues idees: "no he estudiat gens , vaig a suspendre, no sé cap cosa" i "jo m'ho sé tot, ja veureu ". Potser el primer no hagi estudiat res, però no per això no sabrà res. Si aquest hagués estudiat i, potser per fer sentir millor als seus companys, ho negués estaria pecant d'aquesta falsa modèstia a què em referia. No obstant això, la segona posició sí que demostrarà uns aires presumptuosos que li poden passar molt mal partit. Tots sabem què pot passar, és a dir, que no "ho sàpiga tot" i siga recriminat per això o que patesca un rebuig per la seva vanitat innecessària.
Jo personalment sóc conscient dels meus milions de limitacions. No obstant això, no dubte de tot. Per descomptat que desconeixem infinitat de coses i que cada dia aprenem alguna cosa nova, però tampoc estaria bé dir que no sabem res. Perquè seria dir que som irracionals i, al meu parer, comprendria una postura més aviat hipòcrita. Preguntes per tot, respostes de ben poc, però no per cap cosa.
Per això, en oposició a tots aquells que dubten de qualsevol cosa que fan, però sense la menor apreciació d'immodèstia, no em reprimesc d'expressar el meu propi exercici de la llibertat que ens atorga la pròpia Filosofia en dir que jo, almenys, sí que sé que sé alguna cosa.
