Mai no creia que no sabria expressar el que sent amb la màgia de l'escriptura. Un punt en les nostres vides, tal volta un punt i final. Ací mor tot, tot excepte allò que ja no ens poden llevar. I sincerament, sols puc sentir un mar de sentiments confosos al qual vessen les meues llàgrimes, que s'esmunyeixen a llarg del meu rostre acusat pel cansanci i la tristesa. Tot i que no ets amb mi, jo seré amb tu. Tot i el que m'has fet. Decebut per una banda, decaigut per l'altra, i realment no puc amb la meua ànima. No sé ja què paga la pena i què no. Silenci. Els meus ulls s'humitegen i suspire fortament. No. No vull, però les coses són així. No puc continuar escrivint i ací estic, tractant de no tornar-me'n al llit. De fons, Be strong. I és que no m'ho puc explicar, hòstia, i açò no deu ser bo: em fa mal tot, no tinc gana, no dorm... Ja no sé ni com no m'he deshidratat abans.
Eixa sensació de voler acabar amb tot i desaparéixer d'una vegada per sempre.
